“Cuions Sivia, com pou”

Aquestes quatre paraules són el final d’una anècdota de fa molts anys. Tu tenies 4 anyets i jo en tenia 7. Anàvem amb la furgoneta DKW del papa. Tu i jo anàvem als seients de darrera i la mama i el papa, a davant. Era una època en la que no eren necessaris ni les cadiretes per bebès ni els cinturons de seguretat. Dret i agafat als dos seients de davant, t’anaves sacsejant com la bola d’una ruleta quan s’atura. Estàvem passant per un tros de camí sense asfaltar tornant de casa de l’Amèlia. Plovia a bots i barrals i tu, de cop i volta, deixes anar això: “Cuions Sivia, com pou!!!! L’esclat de riure que venia de davant em va sorprendre. Acabaves de pronunciar la teva primera paraulota i ..... no et van renyar!!!! No se’n sabien a venir que un marrec rosset de poques paraules, que no aixecava tres pams de terra, hagués mostrat tanta contundència amb la seva primera paraulota. El papa va haver de parar la furgoneta perquè no podia parar de riure. La mama també reia sense voler espatllar aquell moment dient que els nens no diuen paraulotes. El quatre rient a l’hora no era un fet que passés gaire sovint en la nostra família.