Avui he tornat a reviure un moment de la meva infància. De la nostra
infància, tete. Quan he arribat a casa, he trucat a casa del Ramón per dir-li
la bona nova de que tinc feina. El Ramón. El nostre Ramón que des de que li
falta la Conxita és una ombra del que va ser, però segueix sent aquella persona
tant entranyable. Estàvem xerrant al replà quan han trucat, des de el carrer a
casa de la Lolita. Evidentment ella ha obert la porta i ens hem trobat més de
40 anys després, els tres veïns del 4rt al replà xerrant. Les tres cases amb
les portes obertes i tots entrant a casa dels altres. Com quan érem petits. La
política de portes obertes al 4rt replà del nº 45 s’ha tornat a produir.
Evidentment tots t’hem recordat. Hem parlat de tu sense tant dolor i amb un
carinyo molt evident. Ha sigut un moment màgic. Un d’aquells moments que no sé
quan es tornarà a repetir.
